La fotografia no deixa cap lloc al dubte: ens trobem davant d’un personatge singular. Aquest artista i místic laosià, de nom Bun Lüa Surirat, assegurava que un bon dia de la seva joventut, mentre caminava per un bosc del seu Laos natal, va caure accidentalment dins d’un forat al terra i va quedar assegut a la falda d’un asceta, de nom Khèokhu, que vivia allà. L’encontre va ser fructífer, i el jove romangué diversos anys com a deixeble de l’eremita, qui li va transmetre els seus coneixements sobre la tradició budista i els secrets del submón, amb una menció especial a les serps i els naga, que n’eren els principals habitants. Uns anys més tard, Surirat va passar un temps practicant meditació en un ashram hinduista al Vietnam, i allà es va familiaritzar amb els déus del panteó hindú. En finalitzar aquesta experiència, dins del seu cap ja bullien tots els ingredients que ben aviat plasmaria en una obra artística ben particular.
Durant la dècada de 1960, Bun Lüa Surirat va començar a construir un conjunt d’enormes estàtues de ciment que representen figures mitològiques budistes, hinduistes i animistes, amb l’ajuda d’un nombrós grup de voluntaris. El material va ser escollit per ser el més econòmic, i l’artista assegurava que ni ell ni els seus ajudants tenien cap mena d’experiència ni de formació artística prèvia. El conjunt escultòric es troba a tocar del riu Mekong, vint-i-set quilòmetres a l’est de Vientiane, i s’ha donat a conèixer amb el nom de Vat Siang Khuan o “Buddha Park”. D’entre totes les estàtues que el conformen, en destaca un enorme Buda reclinat (que ha esdevingut un reclam turístic i una icona present a la majoria de guies de viatge), i també una gran construcció inacabada amb forma de carbassa, coronada per un arbre en flames i rematat com si es tractés d’una estupa budista.
L’any 1974, quan era cada cop més clar que les forces comunistes laosianes prendrien el poder del país, i tement que el nou poder no veuria amb bons ulls la seva obra, Surirat va decidir exiliar-se. Per fer-ho només calia creuar el riu Mekong fins a la ribera oposada, on just a l’alçada del Vat Siang Khuan es troba la població tailandesa de Nòng Khai. Als afores d’aquesta petita ciutat, Surirat va trobar l’emplaçament perfecte per construir-hi la seva gran obra: el Sala Khèokhu (“el pavelló de Khèokhu”), en honor a l’asceta que en la seva joventut l’havia iniciat en el món espiritual. Es tracta d’una nova versió de l’anterior, però encara més grandiloqüent i delirant, amb més d’un centenar d’estàtues que giren al voltant de les mateixes temàtiques mitològiques. Entre elles destaca l’escultura més alta de tot el conjunt, un gegantí naga de set caps en posició vertical que resguarda un Buda meditant, i també la composició coneguda com la “roda de la vida”, formada per una cinquantena d’estàtues dins d’un espai circular, a través de la qual l’artista va plasmar la seva visió de la vida i l’espiritualitat.
Surirat va morir l’any 1996 quan tenia poc més de setanta anys, després de passar els seus darrers anys amb seriosos problemes de salut causats per la caiguda d’una escala mentre treballava en una de les seves obres. El seu cos va ser momificat i es conserva resguardat dins d’un hemisferi de vidre, que es pot entreveure a la planta superior de l’edifici principal del recinte de Sala Khèokhu. Per tot viatger que creui la frontera terrestre a través del Pont de l’Amistat que uneix Vientiane (Laos) amb Nòng Khai (Tailàndia), la visita a Sala Khèokhu és una parada molt recomanable, i qui decideixi fer nit a la població de Nòng Khai té una molt bona opció d’allotjament a la Mutmee Guest House, un racó tranquil amb un bonic jardí a tocar del Mekong.
(publicat originalment el 14 de març del 2013)
Viajes a Laos 