A l’hora de fer fotos, hi ha una tendència instintiva que compartim tots quan viatgem: la recerca de la bellesa. Curiosament, davant d’una escena donada, tant aquells que busquen l’”autenticitat” (un concepte filosòfic i intangible que regeix el dia a dia de molts viatgers) com aquells que se’ls en fot actuen de la mateixa manera: prioritzen deliberadament captar la màxima bellesa que siguin capaços, fent els equilibris necessaris per tal que els elements que no consideren bells, encara que siguin el més “autèntic” de l’escena, no apareguin a la foto. La bellesa estètica pesa més que la realitat. I si el que pretenem és preservar el record d’una vivència, només podem arribar a la conclusió que actuant d’aquesta manera busquem enganyar-nos deliberadament a nosaltres mateixos. O que el que busquem és un record parcial, un record a la carta: volem recordar un ideal que en realitat mai no hem arribat a veure, i l’enquadrament selectiu de la fotografia ens permet imaginar-lo, i potser amb el pas del temps fins i tot suplantar la vivència mateixa.
Bé, deixo de filosofar. Aquestes dues fotografies les vaig fer a finals d’aquest agost, contemplant la sortida del sol al complex d’Angkor Wat, a Cambodja. La imatge que obre el post és de l’estil de les que mostren les agències turístiques i les revistes de viatges: el monument, espectacular, una enorme i enigmàtica construcció de pedra que es materialitza d’enmig de la foscor amb la primera llum del dia, reflectit sobre l’aigua.
Doncs bé, la veritat és que el que suggereix la foto i la vivència real no tenen gaire en comú. Imagino que com la majoria dels allà presents, m’hauria agradat viure aquesta escena amb certa solitud i silenci. Però la realitat és que per a poder fer aquesta foto em vaig haver de posar de puntetes, buscant el millor lloc possible darrere d’una munió de turistes que, de la mateixa manera que jo, alçaven les seves càmeres i ipads per aconseguir captar la imatge. I tot això enmig del so constant dels obturadors, les veus dels cambodjans que incansablement insistien perquè algú els comprés un llibre o anés a esmorzar a la seva paradeta, i els crits de tres joves francesos que, cervesa en mà i completament beguts, intentaven lligar amb un grup d’holandeses que no sabien on amagar-se.
La foto d’aquí baix està feta des d’uns pocs metres més enrere, i transmet de manera força més fidel l’experiència real. El bo és que sempre acostuma a haver-hi una alternativa: al preu de sacrificar la foto amb el reflex del temple sobre l’estany, només cal situar-se a l’altre costat del camí que dóna accés al temple per gaudir de tota la tranquil·litat.
(publicat originalment el 14 d’octubre del 2013)
Viajes a Laos 